Optimism, de Marina del Castell, al Flickr
Algunes persones s’ocupen dels assumptes des de la perspectiva de la responsabilitat i focalitzades a trobar solucions. Saben que hi ha opcions diverses a l’hora de fer, les busquen, les troben, les apliquen i se’n surten. Viuen orgulloses de ser qui són i de ser com són. Confien en les seves habilitats i fortaleses, agafen les regnes de la seva vida i governen el seu destí. Són optimistes, estan motivades a fer i triomfen.
Altres persones viuen atrapades per les preocupacions i per la culpabilitat. En preocupar-se’n, les seves energies i els seus recursos es malbaraten, no poden aconseguir resultats.
Quan es consideren culpables, contreuen deutes amb les suposades víctimes, viuen collades i tan sols els queda la resignació a acceptar el seu fatídic destí: són persones dolentes! Són males filles, són males mares …
Quan se senten víctimes, sols els queda la resignació a patir les embranzides dels seus botxins des la seva feblesa i la seva vulnerabilitat.
Des de la culpabilitat, no hi ha cap capacitat de governar ni els seus assumptes ni les seves vides. Són pessimistes, tendeixen a no fer i no se’n surten. La vida se’ls esmuny per entre els dits.
Aquestes dues mirades contraposades, la de la culpa i la de la responsabilitat, no ens vénen determinades genèticament, les podem canviar.
Si la preocupació i la culpabilitat senyoregen la teva vida, allibera-te’n, hi tens molt a guanyar, puc ajudar-te a aconseguir-ho, parlem-ne!
Sophia Blasco Castell, assessora i coach
Coach personal
Sophia Blasco: Coaching personal 
És una explicació clara i alhora completa de les dues mirades contraposades.
Penso que el primerde tot i que ja és de gran ajuda, és adonar-te que tens aquest sentiment de culpa i que actues marcada per ell. Si no t’ ajuden , a voltes ,no veus que estàs tant dominat per un sentit de culpa. Vius i vas vivint sense notar-ho perquè , com ens ofereix la Sophia en el comentari, no es transmet geneticament.
Penso que ens marca molt l’ entorn en el hem crescut, la familia sobre tot, que si ella ja té aquest tarannà, tu l’incorpores sense ni adonar-te i creient que és normal. També les normes socials, religioses condicionen que puguis sentir culpabilitat. Es en realitat, un sentiment molt destructiu i limitador.
Gràcies Sophia.
L’educació que hem rebut, com bé dius, pot haver-nos instal·lat en la culpa i com que és el pa que s’hi dóna, creiem que no hi ha altra manera de viure.
L’educació si es fa:
– Des de relacions de poder, qui exerceix el poder se’ns imposa per collar-nos. Si consentim i cedim, ens manipula i quedem instal·lats en l’òrbita de la culpa. Si fem allò que ens exigeix som víctimes, si ens resistim, som culpables.
– Des de relacions basades en el respecte i el reconeixement, qui ens educa ens promou la responsabilitat i el respecte mutu.
Les relacions basades en el respecte són sostenibles, les basades en la culpa no ho són.
Gràcies per comentar, Marta!
Molt bon punt de vista, sentir-nos responsables de la nostra recuperació ens empodera!;)
Des de la responsabilitat hi ha lloc per a la recuperació i per a la reparació, i això ens empodera. Des de la culpabilitat sols hi ha lloc per al penediment i per al càstig. Gràcies per comentar, Sílvia!