Més de la meitat de les parelles es desfan a curt, o a mig termini. L’altra meitat, com s’ho fan per preservar la parella?
Conviure en parella pot ser un goig; encara que, de vegades, se’ns fa difícil; per això hi ha tants problemes de parella.
La convivència en parella és una relació interpersonal especial marcada per:
– Un compromís de compartir la vida.
– Un intens component afectiu i sexual, una atracció personal mútua i un alt grau d’afecte entre tots dos membres.
– Un conjunt d’interessos comuns.
La presència d’aquests elements, en un marc de confiança mútua, poden conformar una convivència en parella reeixida.
La convivència en parella necessita ser font, potencial i real, de satisfacció personal per mantenir-se i consolidar-se: estimar i ser estimats, reconèixer i ser reconeguts, expressar-nos emocionalment donant i rebent afecte, caminar per la vida recolzant a l’altre i sentint-nos recolzats són alguns dels fonaments substancials de l’art de conviure en parella amb èxit.
Constituir una parella és una de les aspiracions dels éssers humans, encara que aconseguir conviure en parella amb èxit no sembla fàcil; les estadístiques ens indiquen que més de la meitat de les parelles constituïdes es separen a mig termini, és a dir, els problemes de parella sovintegen. Els experts assenyalen com responsables del malbaratament de la convivència en parella dos factors:
– Els fonaments sobre els què s’assenta la parella.
– Les mesures que prenen els seus membres per mantenir la parella com font, potencial i real , de satisfacció personal de tots dos. Les autoritats en la matèria assenyalen tres línies d’actuació claus:
– La pràctica d’una comunicació adequada.
– L’increment de la satisfacció i l’afecte.
– L’habilitat per abordar i resoldre els conflictes que puguin sorgir.
La convivència en parella presenta una gran complexitat i són variades les causes que poden fer-la fracassar, d’entre elles, i sense ànim d’exhaustivitat, trobem:
– Malentendre la convivència situant-la, per exemple, en estar junts tothora fent la mateixa activitat; això significarà que un dels dos es sotmet a les preferències de l’altre i la seva individualitat s’ofegarà anul·lant l’exercici de la seva llibertat.
– Entrar en l’espiral de la incomunicació comportarà acabar suposant o imaginant el que l’altre vol dir o considera; és llavors quan la distorsió de la realitat entrarà en escena.
– Perdre la confiança i el respecte. La convivència sense confiança i respecte és difícil ja que la dignitat i l’amor propi patiran agressions permanents.
– Creure en el mite “Una parella com Déu mana” impossibilita que la parella única i irrepetible de la que formem part es desenvolupi.
– Implantar la dependència econòmica, emocional, afectiva, … actuarà reforçant les relacions de poder de l’un sobre l’altre desequilibrant, ofegant i abocant al ressentiment a un dels membres.
La convivència en parella ens interessa que sigui una font de satisfacció. Si vols millorar la convivència amb la teva parella, puc ajudar-te a aconseguir-ho. Posa-t’hi ara mateix, dia passat, dia perdut. Parlem-ne!
Sophia Blasco Castell, assessora i coach
Coach personal
Sophia Blasco: Coaching personal 
Unes molt bones reflexions sobre la parella.
Oriol López
Estic completament d’acord!! un article molt interessant de la parella!!
És molt important la confiança amb la teva parella i tenir una bona comunicació!! tots els punts que has reflexat son importantíssims per a què la parella funcioni!!
Com bé dius, són claus!
Gràcies pel comentari!
Sophia
M’encanta el que escrius, perquè jo penso igual que tu, però jo humilment penso, que abans d’estar en parella, hauríem reflexionar individualment, si estem preparats i som feliços amb nosaltres mateixos per poder abordar una relació més que bona, el problema també rau en certa manera, ens passem la vida pensant que la persona la qual arriba a la nostra vida, ens tragués de la depressió i ens farà feliços, i penso que és un error molt gran, cada un hem de trobar en les petites coses la nostra pròpia felicitat , llavors si podrem culminar una relació més autèntica, que penses tu? salutacions
Mónica
M’agrada que t’agradi!
Posar la conquesta de felicitat, el goig i l’alegria en mans de l’altra persona és una manera de desresponsabilitzar-nos i transferir la responsabilitat, o la culpa, a l’altra persona. Un altre tipus de dependència, implantar-la enterbolirà les relacions i abocarà al malbaratament la parella.
L’ estimo , molt. Però fa cinc anys que hi estic casada i no m’ ha fet mai l’ amor. Diu que no és gay. Relació amable de germans. Voldria abraçar-lo…però no es deixa. Tinc 60 anys, ell 62. Frustació , el desitjo !!
Aquí patiu tots dos. Convindria parlar-ho amb ell amb serenor.
T’escric al correu electrònic.
I què passa quan l’atracció sexual desapareix i els interesos comuns sembla que han anat per camins diferents, però tampoc ha passat res greu com per decidir trencar la rel.lació?
No ets ni feliç ni infeliç i a sobre tens fills, als que no vols perjudicar ni tenir que deixar de veure durant dies per una separació.
Pel que contes, sembla que has passat a ser la companya de pis.
Veure passar els dies, és una opció de malbaratar la vida.
Tens dret a ser feliç?
A qui li encomanaràs que te’l faci valdre?
Et suggereixo llegir aquest conte: https://coachingpersonal.cat/2011/01/12/vivim-la-vida-o-la-deixem-correr/