“… El buscador va traspassar el portal i va començar a caminar lentament entre les pedres blanques que estaven distribuïdes a l’atzar, entre els arbres. Va deixar que els seus ulls es posessin com papallones en cada detall d’aquell paradís multicolor. Els seus ulls eren els d’un buscador, i potser per això va descobrir aquella inscripció sobre una de les pedres: 
Abdul Tareg. Visqué 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies.
Es va sorprendre una mica en adonar-se que aquella pedra no era simplement una pedra, era una làpida. Va sentir pena quan va pensar que un nen de curta edat estava enterrat en aquell lloc. Mirant al seu voltant, l’home se n’adonà que la pedra del costat també tenia una inscripció. Es va acostar a llegir-la. Deia: Yamir Kalib. Visqué 5 anys, 8 mesos i 3 setmanes.
El buscador es va sentir completament commogut.
Aquell bonic lloc era un cementiri, i cada pedra era una tomba. Una per una, va començar a llegir les làpides. Totes tenien inscripcions semblants: un nom i el temps de vida exacte del mort. Però el que el va connectar amb l’espant fou el fet de comprovar que el que més temps havia viscut ultrapassava tot just els onze anys. Embargat per un dolor terrible, es va asseure i es va posar a plorar. El senyor que tenia cura del cementiri passava per allà i es va acostar. El va mirar plorar durant una estona en silenci, i després li va preguntar si plorava per algun familiar.
– No, per cap familiar no –va dir el buscador-. Què passa en aquest poble? Quina cosa tan terrible hi ha a aquesta ciutat? Per què hi ha tants de nens morts enterrats en aquest lloc? Quina és la terrible maledicció que pesa sobre aquesta gent què els ha obligat a construir un cementiri de nens?
L’ancià va somriure i va dir:
– Pot vostè asserenar-se. No hi ha cap maledicció. El que passa és que aquí tenim un vell costum. Li explicaré: Quan un jove compleix quinze anys, els seus pares li regalen una llibreta com aquesta que tinc aquí, perquè se la pengi al coll. És tradició entre nosaltres que, a partir d’aquest moment, cada vegada que un gaudeix intensament d’alguna cosa, obri la llibreta i hi anoti: A l’esquerra, què va ser el que va fer-lo gaudir. A la dreta, quant de temps va durar aquest goig.
Va conèixer la seva xicota i es va enamorar d’ella. Quan de temps va durar aquesta passió enorme i el plaer de conèixer-la? Una setmana? Dos? Tres setmanes i mitja…? I després, l’emoció del primer petó, el plaer meravellós del primer petó… Quan va durar? El minut i mig del petó? Dos dies? Una setmana? I l’embaràs i el naixement del primer fill…? I el casament dels amics? I el viatge més desitjat? I el trobament amb el germà que torna d’un país llunya? Quan de temps va durar el gaudi d’aquestes situacions? Hores? Dies?
Així, anem anotant a la llibreta cada moment en què gaudim, cada moment. Quan algú es mor, és el nostre costum obrir la seva llibreta i sumar el temps gaudit per escriure’l sobre la seva tomba. Perquè aquest és, per a nosaltres, l’únic i vertader temps viscut.”
Fragment del conte ‘El buscador‘, publicat al llibre ‘Contes per pensar’ de Jorge Bucay
Vius relegant tot allò que et fa goig per més endavant?
Cada dia reps un meravellós regal, 24 hores de temps de vida, la vius, o la deixes córrer?
T’imagines agafant el timó i vivint la vida que fa temps que desitges?
Puc ajudar-te a aconseguir-ho. Parlem-ne!
Sophia Blasco Castell, assessora i coach
Coach personal
Sophia Blasco: Coaching personal 
Fa ja un temps que vaig llegir el llibre “contes per pensar”, i justetament el conte que més em va agradar va ser eixe, El buscador.
A mi també, és una bona lliçó per a la vida.
Es molt bo viure amb sencillesa i creure el que vius, tant sigui bo o dolent, simplement viure amb intensitat cada cosa. M’agrada gaudir d’un gra d’arros. Un so . Del vent. Un raig de sol a la pell es fantastic. El conte es molt bo.
Sophia llegir tot el que comparteixes m’encanta i ho gaudeixo.
Gràcies
Enhorabona, la teva llibreta té moltes pàgines i més que en tindrà; m’agrada que t’agradi el conte, gràcies per compartir el teu gaudi.