– Vinc, Mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc ganes de fer res. Em diuen que no serveixo, que no faig res bé, que sóc maldestre i força ruc. Com puc millorar? Què puc fer perquè em valorin més?
El Mestre, sense mirar-lo, li va dir:
– Ho sento molt, noi. No puc ajudar-te, perquè abans he de resoldre el meu problema. Potser més tard…
I, després d’una pausa, va afegir:
– Si tu em volguessis ajudar a mi, jo podria resoldre aquesta qüestió amb més rapidesa i després potser et podria ajudar.
– Encantat, Mestre – Va vacil·lar el jove, sentint que, novament, se’l menystenia i es posposaven les seves necessitats.
– Bé –va continuar el Mestre. Es va treure un anell que portava al dit petit de la mà esquerra i, donant-lo al noi, va afegir:
– Agafa el cavall que hi ha allà fora i cavalca fins al mercat. He de vendre aquest anell per pagar un deute. És necessari que n’obtinguis la major quantitat possible, i no acceptis menys d’una moneda d’or. Vés i torna amb la moneda tan de pressa com puguis.
El jove va agafar l’anell i se’n va anar. Així que va arribar al mercat, va començar a oferir l’anell als mercaders, que se’l miraven amb un cert interès fins que el jove deia el què en demanava. Quan el noi mencionava la moneda d’or, uns reien, altres li giraven la cara i només un ancià va ser prou amable per prendre’s la molèstia d’explicar-li que una moneda d’or era massa valuosa per donar-la a canvi d’un anell.
Amb l’afany d’ajudar, algú va oferir una moneda de plata i un recipient de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d’una moneda d’or i va rebutjar l’oferta.
Després d’oferir la joia a totes les persones amb qui es creuava al mercat, que van ser més de cent, i abatut pel seu fracàs, va pujar al cavall i se’n va tornar.
Com hauria desitjat el jove tenir una moneda d’or per donar-la al mestre i alliberar-lo de la seva preocupació per poder, finalment, rebre el seu consell i ajut!
Va entrar a l’habitació.
– Mestre –va dir-, ho sento. No ha estat possible aconseguir el que em demanaves. Potser hauria pogut aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar ningú sobre el veritable valor de l’anell.
– Això que has dit és molt important, jove amic –va contestar el Mestre somrient. – Hem de saber, abans que res, el veritable valor de l’anell. Torna a pujar al cavall i vés a casa del joier. Qui ho pot saber millor que ell? Digues-li que voldries vendre l’anell i pregunta-li quant te’n donaria. Però no importa el que t’ofereixi, no l’hi venguis. Torna aquí amb el meu anell.
El jove va tornar a cavalcar.
El joier va examinar l’anell sota el llum d’oli, el va mirar amb lupa, el va pesar i després li va dir al noi:
– Digues al Mestre que, si el vol vendre ara mateix, no puc donar-li més de cinquanta-vuit monedes d’or pel seu anell.
– Cinquanta-vuit monedes? – Va exclamar el jove.
– Sí -va respondre el joier. – Sé que, amb temps, podríem obtenir-ne gairebé setanta monedes, però si la venda és urgent…
El jove va córrer emocionat cap a casa del Mestre per explicar-li.
– Seu- li va dir el Mestre després d’escoltar-lo. – Tu ets com aquest anell, una joia, valuosa i única. I, com a tal, només pot avaluar-te un autèntic expert. Per què vas per la vida esperant que qualsevol persona descobreixi el teu veritable valor?
I, dient, això, es va tornar a posar l’anell al dit petit de la mà esquerra.
El veritable valor de l’anell de Jorge Bucay
Sophia Blasco Castell, assessora i coach
Coach personal
Sophia Blasco: Coaching personal 