Des del 8 de desembre, a moltes llars catalanes, cada dia, donem de menjar al Tió de Nadal i el tapem amb una manteta perquè no passi fred a la nit. Contraposadament, el dia de Nadal, animem la mainada a pegar-li amb un bastó engrescant-la cridant ‘Fot-li fort!!!‘ per fer-lo cagar, alhora que li cantem una cançó tradicional.
Molts nens i nenes no volen pegar-li, l’han alimentat i protegit del fred durant més de dues setmanes i, ara, li han de pegar fort amb un bastó per un miserable grapat de llaminadures!
Els nens i les nenes detecten la incoherència d’aquests comportaments però acaben sucumbint a la pressió dels adults.
Un vell proverbi africà diu: “Per educar un nen, cal la tribu sencera”. La tribu necessitem coherència entre la paraula i els fets si volem educar en valors a la nostra mainada. Ens cal ressituar la tradició del Tió de Nadal que, en descontextualitzar-la, l’hem transformada en un acte de violència domèstica.
El Tió, originàriament, era un tronc encès, un tió de la llar de foc, que ens regalava l’escalfor per suportar la cruesa de l’hivern i la llum per a les llargues nits. Per mantenir el foc viu, calia atiar-lo, les cendres l’esmorteixen fins apagar-lo i per remoure els tions, sense cremar-nos, ens cal l’ajuda d’un atiador. La nit de Nadal, o el mateix dia de Nadal, es posava el Tió al foc una estona abans de fer-lo cagar, per cagar havia d’estar encès.
La tradició del Tió de Nadal expressa reciprocitat d’afectes, la mainada té cura del Tió, l’alimenta i l’abriga, i el Tió, en correspondència, ens regala escalfor per suportar el fred de l’hivern i llum per veure-hi a les fosques. Una manifestació de l’harmonia i equilibri amb el medi ambient que ha caracteritzat les tradicionals cultures de la muntanya i del bosc.
La pèrdua d’un dels elements, la llar de foc, ha desvirtuat el ritus; segurament, colpejar el Tió emula el fet d’atiar-lo quan cremava. Avui, és un tronc amb potetes amb una carona somrient i una barretina vermella, a la majoria de les cases ja no tenim llar de foc per encendre el Tió. Com que el Tió ja no crema, podem animar-lo a que ens regali cantant-li. Ens calen altres formes d’atiar el Tió, en sintonia amb la seva essència de naturalesa amiga i protectora, per recuperar, de la nostra cultura, l’estil de relació harmònica i sostenible amb el medi ambient que han practicat els nostres avantpassats.
Retrobem el Nord! Recuperem i ressituem l’antiga tradició del Tió de Nadal, un regal de la natura!
Open Arms van escenificar el Tió de Nadal recuperant la tradició de regal de la natura i donant la funció d’atiador al pal. Aquest és el Tió que ens interessa!
Tots eduquem, amb cada acció que fem; participa difonent aquest article, ens interessa!
Poder també t’interessarà:
Tot educa! (vídeo)
+ articles sobre Educació i Valors
Sophia Blasco Castell, assessora i coach
Notes:
Documentat a http://ca.wikipedia.org/wiki/Ti%C3%B3_de_Nadal
El Diccionari català, valencià, balear, Alcover Moll defineix Tió com un tros de soca o branca gruixuda, sobretot el que es destina a ésser cremat; exemples: hi havia un bon foc de tions d’olivera.
El Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC defineix atiar: Animar (el foc) removent els tions perquè cremin millor, o bé bufant, ventant.
Coach personal
Sophia Blasco: Coaching personal 
Moltes gràcies per aquest post, Sophia. La veritat és que tenia el cor dividit entre l’afecte a una tradició tan nostrada i el “numeret” de les garrotades que em semblava una mica bèstia. Ara que n’has explicat les arrels ho veig d’una altra manera i així mateix ho explicaré als de casa.
A tu i a mi, ens passava el mateix que als nens, no ens quadrava alimentar-lo i estomacar-lo sense més sal ni més oli! Aclarit l’origen de la tradició, el Tió recupera el seu sentit.
Cal, entre tots, restaurar el sentit autèntic de la tradició del Tió de Nadal.
Hi estem d’acord absolutament. Gràcies pel comentari Oriol
M’ha agradat molt aquest post! ensenya algo que la majoria no coneixem, tot i la proximitat que en té i sobretot, transmet la importància de la transmissió dels valors a través de la educació…que en primer terme ha de començar a la família. I com d’important es la coherència entre el que es pensa, es diu i es fa….concretament, nosaltres com a especialistes en addiccions, es un dels punts claus que veiem en famílies amb aquest tipus de problemàtica.
Gràcies Merneu, realment eduquem amb els fets, quan hi ha incongruència, els fets són els que hi compten.
Poder t’agradarà aquest vídeo: https://coachingpersonal.cat/2011/08/23/tot-educa/
Molt bon dia a tothom, Sophia i amics i amigues de ReceptesxViureB.
Entranyable, incomparable, genial. No tinc paraules per definir amb propietat el que veritablement mereix aquest post. Ara és el tió, però, si comencem a rascar la superfície de tantíssimes xorrades -dispenseu el col·loquialisme, però aquest assumpte m’activa la vehemència- amb què els adults tendim a confondre els infants i a pervertir molts usos i costums perquè perdin tota l’essència que els va generar, segur que en sortiran molts més casos dels que ens imaginem. De fet, totes aquestes perversions a què estic fent referència, acostumen a tenir un denominador comú: la vanalització i el consumisme… amb la qual cosa, perden tot el sentit i els valors originaris. Convé revisar paradigmes per a la higiene mental dels qui pugen.
Una abraçada per a tothom.
Hi estem d’acord, ens interessa reparar en que tot educa. La NAPCAN, (l’Associació Nacional d’Austràlia per a la Prevenció de l’Abús i la Negligència contra els Infants), al videoclip “Children see, Children do“, ens mostra com la canalla imita tot allò que veu que fem les persones adultes.
El vídeo el trobaràs a: https://coachingpersonal.cat/2011/08/23/tot-educa/
Sensacional, el vídeo, Sophia. Tal qual i sense reserves, així és la realitat.
Quan feia de professor -fa quatre dies- els nanos es sorprenien que agafés els papers i papers de plata amb què topava pels passadissos, classes, escales o pel pati per llançar-los a la paperera. Sempre em demanaven el mateix: ¿per què el llences si no és teu? Quan els deia que no tenia cap os a l’esquena que m’ho impedís, es quedaven reflexius. El mateix passava quan tocava neteja de pati o d’aula amb tot un grup i m’hi posava amb ells; no se’n sabien avenir. Això sí, sempre hi havia alguns dels qui no els donava la gana de fer-ho mai que també s’hi posaven… a contracor, però ho feien perquè sentien que alguna cosa els punxava l’orgull.
No és tan impactant com les imatges que acabo de veure al vídeo que m’has indicat, Sophia, però crec que també il·lustren la idea del comportament mimètic dels infants.
Moltes gràcies novament per tot el que comparteixes, Sophia. És un autèntic plaer. Una abraçada per a tota la família de ReceptesxViureB.
Moltes gràcies Joan!
De petita, a casa dels meus padrins ens feien cagar el tió, picàvem, com diu la Sophia, directament a un tronc encés que els servia per escalfar-se, doncs tot el sistema de calefacció que hi havia en aquella casa era un foc a terra. No se li podia picar massa fort sinó començava a sortit tot d’espurnes que ens podien cremar o posar foc als senzills mobles que hi havia a la cuina. Sempre ho havia associat al fet que eren un xic humils. Gràcies per difondre els orígen d’aquesta tradició
Has tingut la sort de viure la tradició del Tió de Nadal en el seu context. Felicitats!
La teva aportació ens ajuda a recuperar aquesta tradició tan nostra, gràcies!